Cada any des de fa segles, en arribar la primavera, el gran llidoner del Merlic renaix. Es cobreix d’un verd tendre, juvenil, un tant tímid (més tímid l’última primavera, després de la poda preventiva que es va practicar). És el senyal perquè tot l’estol de petits llidoners l’imiten. Trist deu ser per al vell pare veure que ben pocs, poquíssims, d’aquests fills seus arriben a arbres. Potser que en el passat foren més nombrosos però el fet és que hui, al costat de ponent del riu, en són ben pocs els hereus. Ell, en canvi, resisteix. Haurà vist passar per davall seu moros i cristians, agermanats, moriscos, bandolers, miquelets, carlistes… Ha passat la canyamel, les moreres, passaven les vinyes i ara passa el taronger.
És l’ésser viu més vell del poble i això ens obliga a dedicar-li el major respecte.
El gran llidoner del Merlic és, sense dubte, una de les meravelles d’Ador. Els vells conten que el van plantar per celebrar l’acabament de la construcció de l’assut d’en Marc que està allí ben a prop.
Això degué ser allà pel segle XV. És curiosa aquesta llegenda –si és una llegenda i no un record que ha travessat els segles- perquè davant de la porta del monestir de Sant Jeroni hi ha un altre llidoner gegantí. La construcció del monestir la va gestionar, per orde del duc Alfons el Vell, Pere Marc i la construcció de l’assut el seu fill Ausias Marc. Seria, doncs, un costum dels Marc plantar aquest arbre en acabar algun important projecte? Era, el llidoner, un símbol dels Marc?
D’Ador sí que hauria de ser un símbol i no hauria de faltar un llidoner en cap rotonda, cap plaça, cap parc del poble.